La presentació d'On menjar, dormir, rentar-se 2016, una guia que recull on es pot trobar ajuda solidària editada per la comunitat de Sant Egidi, es converteix cada any en una oportunitat per radiografiar la pobresa a la ciutat de Barcelona. Els responsables de la comunitat van insistir ahir a reclamar més recursos a les administracions. “Cal seguir creant centres residencials fixos de baixa exigència, llocs dignes que donin resposta a les persones que encara viuen al carrer”, i “calen més serveis de dutxes, un servei necessari, bàsic i insuficient”, va reivindicar la coordinadora del servei Amics del Carrer, Raquel Sancho.

Sant Egidi considera que les 2.799 persones sense llar –de les quals 693 dormen al carrer– que calcula l'últim informe de la Xarxa d'Atenció a Persones sense Llar queda curt, perquè no inclou les que viuen en infrahabitatges, en habitatges massificats i també les que estan en risc de desnonament. La guia recull 17 centres estables on dormir i dos més en període hivernal. Tot i que 1.600 persones dormen en centres d'acollida o pisos i pensions finançats per institucions o entitats, Sancho va advertir que “més de 1.400 persones dormen al carrer, entrades d'estacions, soterranis, caixers o edificis ocupats”. “Amb mitja illa de l'Eixample –va indicar Sancho– s'allotjarien totes les persones sense sostre. Es pot fer que ningú dormi al carrer.”

Des del 1998 els voluntaris de la comunitat surten cada nit per subministrar menjar i mantes a les persones que dormen al ras i també per fer-los un acompanyament. La seva sensació és que després del gran augment al principi de la crisi, el 2008, el nombre s'ha estabilitzat. “Sí que hi ha més pobresa a dins de les cases –adverteixen–, més persones que necessiten ajuda alimentària bàsica, més que pidolen al carrer, més famílies que no arriben a final de mes.” És una “preocupant pobresa invisible”, com també denuncien moltes altres entitats socials. Una pobresa que també pot conduir a una perillosa situació d'aïllament i soledat, sobretot en el cas de persones grans.

35 centres de salut

En la guia també s'hi troben 33 menjadors i diferents punts de Barcelona on cada nit algun grup organitzat ofereix àpats al carrer. A la ciutat cada dia es distribueixen 2.500 dinar i sopars (250 més que l'any passat) i 500 esmorzars calents. Pel que fa a dutxes, hi ha 13 punts amb aquest servei i 35 centres de salut.

Sant Egidi demana una aposta contundent de les institucions, sobretot en temes d'habitatge i serveis bàsics, per a les persones sense recursos, però també fa una crida a la solidaritat dels ciutadans. “No és ingenuïtat ni un discurs paternalista dir que tothom pot col·laborar fent més fàcil la vida a la persona que dorm a prop del seu portal”, va subratllar el responsable de la comunitat, Jaume Castro. Els voluntaris de Sant Egidi reparteixen 13.250 sopars a l'any.

LES XIFRES
12 anys fa que s'edita la guia ‘On menjar, dormir, rentar-se'. Vol ser una brúixola fàcil per trobar recursos a Barcelona.
62 parròquies de la ciutat ofereixen ajuda a persones sense recursos. El 85%, suport alimentari, i el 37%, roba.
3.000 persones van passar l'any passat pel centre d'acollida Sant Llàtzer que Sant Egidi gestiona al Raval.

Respostes a la soledat

La Marta, una anciana que viu sola al Raval
“Sant Egidi no només dóna ajuda amb aliments, sinó que també dóna resposta a la soledat”, va insistir ahir el responsable de la Comunitat, Jaume Castro. És el cas de la Marta, una anciana d'origen gallec que viu al Raval. Un grup de Sant Egidi la va conèixer fa anys quan repartien entrepans a la plaça de Catalunya. Ja vivia sola i es va haver de canviar de pis perquè no podia pagar el lloguer. Des d'aquell primer contacte manté la relació amb els voluntaris i rep suport en aliments. Fins i tot acompanya altres ancians a les trobades de la Casa de Sant Llàtzer, al Raval.

Estabilitat i dignitat
En Francisco, un sostre després de set anys al carrer
En Francisco (57 anys) va haver de deixar la carrera de física per problemes de salut. Va ser xef en bons restaurants. La mort de la mare, la separació de la parella i una depressió el van portar a viure al carrer. Allà va començar a beure i hi va passar set anys. Explica –com també fan moltes persones que han passat per aquesta experiència– que la vida al carrer li va fer aprendre de qui es podia fiar i qui no el trairia mai. El dia que va aconseguir llogar una habitació en un pis d'una mare soltera i el seu fill, va començar a trobar l'estabilitat i també dignitat.

Dormint al carrer
En Pere no va trobar feina amb 58 anys i viu al carrer
En Pere (60 anys) va treballar de cuiner als millors restaurants de la ciutat, però va deixara la feina per cuidar el seu pare, quan es va posar malalt. Quan va voler tornar a treballar, amb 58 anys, va trobar totes les portes tancades i en pocs temps es va gastar els estalvis. La situació econòmica va anar empitjorant i va acabar perdent el pis. Ara, amb 60 anys i greus problemes de salut, dorm al carrer. Tot i que ha demanat una prestació per invalidesa, els tràmits s'estan allargant. Mira amb preocupació el futur i pensa què li passarà ara que és ancià.