Parlo des de la meva condici� de monjo cristi�, arrelat en la tradici� dels Pares i de l�Esgl�sia indivisa, i de membre de l�Esgl�sia Cat�lica Romana.

Per aix�, i davant d�un auditori tan digne i representatiu de diverses tradicions religioses, em sembla oport� comen�ar precisant qu� entenc per �pregar�. Ho faig no amb afany d�imposar res sin� per poder compartir amb tots vost�s amb un gran respecte qu� significa la preg�ria en la meva vida.

1. Aproximacions a la preg�ria cristiana

Per un cristi�, pregar �s entrar en una relaci� vivent i personal amb el D�u viu i veritable. I de fer-ho tal com ho ha ensenyat de fer Jes�s de Natzaret, reconegut com el Crist Fill de D�u. La preg�ria cristiana, doncs, est� fonamentada en la fe b�blica, s�enforteix i troba la seva m�xima realitzaci� en la celebraci� lit�rgica del Misteri de Crist i es tradueix (o actua) per mitj� de l�amor i del servei als altres.

Evidentment, la perspectiva amb qu� un cristi� viu la seva fe �s sempre trinit�ria; �s a dir, des de la creen�a que el D�u viu, �nic i Alt�ssim, existeix en tres Persones (Hip�stasis o capacitats de relacionar-se, d�autocomunicar-se i de manifestar-se). S�n Pare, Fill i Esperit Sant. I viuen en una compenetraci� immensa compartint l��nica naturalesa divina. La fe cristiana afirma que �D�u �s amor� (1Jn 4, 8.16), tant en la seva vida divina com en la seva relaci� amb les coses creades. La preg�ria, doncs, segons la comprensi� cristiana t� com a objecte �ltim el Pare, per� s�hi entra en comunicaci� en uni� amb el Fill (que �s el mitjancer entre D�u i la humanitat) i es viu sota l�impuls de l�Esperit Sant que la suscita en el cor del creient. Tamb� el creixement espiritual del creient �s obra de la Santa Trinitat. El Pare modela la persona humana i la treballa espiritualment per mitj� del Fill i de l�Esperit (cf. Sant Ireneu, Contra les heretgies, 4,20; 5,6).

La preg�ria cristiana, a m�s, t� sempre una forta dimensi� eclesial; �s a dir, es viu a partir de la fe de l�Esgl�sia (el poble que creu en Jesucrist i en la seva Paraula), en les celebracions de l�Esgl�sia i en comuni� amb tots els membres que la formen. Fins i tot quan un prega sol, ho fa unit a tots els altres germans en la fe.

La preg�ria pot tenir diverses expressions, la trilogia cl�ssica �s: oraci� vocal (la que es fa amb els llavis en sintonia amb l�interior de la persona), la meditaci� (que reflexiona a la llum de la fe sobre uns textos o sobre uns fets concrets) i la contemplaci� en el silenci de l�amor. De tota manera, la preg�ria sempre �s un �misteri�; �s a dir, una realitat que no podem abastar d�una manera total donada la seva relaci� amb el D�u vivent. Perqu� la preg�ria �s, en primer lloc, un do de D�u, per� �s tamb� acolliment d�aquest do i viv�ncia de l�alian�a (o pacte d�amistat) que ell vol establir amb tota la humanitat, i �s, encara, experi�ncia de comuni� amb ell. En la doble dimensi�, ja remarcada per Sant Joan Damasc�, d��elevaci� de l��nima a D�u� i de �petici� dels b�ns que ens convenen� (cf. Sobre la fe ortodoxa, 3, 24). Sempre des de la humilitat, que �s la base de la preg�ria, perqu� l��sser hum� �s �un captaire de D�u� (sant Agust�, Serm� 56, 6,9) i no se li pot atansar des de l�orgull o de la pr�pia voluntat sin� des de la profunditat d�un cor humil i penedit. Des d�aquesta actitud plena de compunci�, el cristi�, adora D�u, li d�na gr�cies, li suplica i intercedeix a favor dels altres. La preg�ria cristiana no ha de constituir una evasi� sin� que s�ha d�inserir en les coses concretes de la vida i ha de portar a estimar cada vegada m�s els altres.

Per al cristi�, la preg�ria troba la seva font en Jesucrist i en l�Esperit Sant, s�n ells els Mestres d�oraci� per excel�l�ncia i els qui posen la preg�ria en el cor del creient. Segons la Tradici� cristiana, Crist, que �s la font d�on brolla l�Esperit, ha establert unes deus on podem abeurar-nos, assedegats com estem, i nodrir la nostra preg�ria. Aquestes deus s�n la Paraula de D�u (a trav�s de la qual l�Esperit ens d�na a con�ixer m�s i m�s Crist i ens instrueix perqu�, per mitj� de la reflexi� i de la meditaci� [lectura divina] conservem en el nostre cor l�alian�a salvadora que D�u ofereix i penetrem les realitats espirituals), la Lit�rgia de l�Esgl�sia (en la qual l�Esperit actualitza la salvaci� proclamada per la Paraula i feta realitat en Jesucrist), la viv�ncia de la fe, l�esperan�a i la caritat [la tradici� de l�Esgl�sia llatina les ha anomenades �virtuts teologals�] (per mitj� d�elles, l�Esperit, unit a nosaltres, ens endinsa en la comuni� amb el Pare i el Fill), i finalment �l�avui� de la nostra exist�ncia que �s tamb� �avui de D�u�, ell hi �s present i ens interpel�la per mitj� dels esdeveniments de cada dia (l�Esperit ens uneix, en aquests esdeveniments, a la voluntat del Crist totalment lliurada al Pare).

D�u condueix cada persona pels camins que ell vol i li posa al cor la preg�ria. I cada creient li respon segons la seva llibertat i la disposici� del seu cor. De tota manera, l�itinerari de la preg�ria no sempre �s f�cil; de vegades pot suposar un aut�ntic combat espiritual, perqu� la preg�ria no sempre �s gratificant ni sempre t� un fruit palpable. Per� cal perseverar-hi amb una actitud d�amor i de donaci� ben sincera i pura (cf. Regla de sant Benet, 19-20; per a tot aquests apartat he tingut present l�exposici� que fa sobre el tema el Catecisme de l�Esgl�sia Cat�lica, 2558-2751).

2. El monjo servidor dels germans amb la preg�ria

El Ritual de la Professi� Mon�stica segons l�ordenament propi dels monjos benedictins, preveu que despr�s de la preg�ria de consagraci� del nou monjo, li sigui lliurat el llibre de preg�ria que cont� la Lit�rgia de les Hores (preg�ria centrada en textos b�blics �particularment els salms� i de composici� eclesi�stica, que est�n la lloan�a i la intercessi� a diverses hores del dia) amb aquestes paraules, inspirades en la Regla de Sant Benet, un els grans Pares del monaquisme cristi� (s. VI):

�Sigues fidel a la nostra preg�ria de monjos, sense anteposar res a l�Ofici div�; cerca sempre la pres�ncia de D�u i fes teves, en Jesucrist i en l�Esgl�sia, les tristeses i les alegries, les angoixes i les esperances de tots els homes.�

Aquestes paraules expressen b� el sentit de la preg�ria del monjo. Primer fan refer�ncia a la preg�ria lit�rgica; la Lit�rgia de les Hores i la celebraci� dels Sants Misteris en l�Eucaristia, que constitueixen el centre de tota la preg�ria cristiana. Aquesta preg�ria, anomenada �Ofici div� t� el valor m�s alt, per aix� el monjo l�ha de preferir per damunt de les altres formes de preg�ria individual i sobretot per damunt de les altres ocupacions, per aix� ha de procurar no deixar-la sense una causa molt seriosa i molt especial; d�aqu� l�expressi� �sense anteposar res�.

Despr�s, les paraules que acompanyen el lliurament del llibre fan refer�ncia a un altre aspecte, que constitueix l�ideal del monjo i de tota persona donada a la preg�ria: viure al m�s constantment possible la pres�ncia de D�u. Aix� significa donar-se a la preg�ria individual, a la meditaci� o repetici� mental d�alguns textos, a la lectura espiritual; significa crear un clima de silenci interior i exterior i significa fer un treball espiritual per pacificar el cor i unificar-lo entorn de la preg�ria, de manera que encara que s�estigui ocupat en altres activitats el cor vetlli i tingui consci�ncia de ser a la pres�ncia de D�u.

La preg�ria del monjo, segons que diu el text que comento, no �s una cosa intimista, privada, sin� que s�ha de fer en uni� amb Jesucrist, �s a dir, unit a la seva preg�ria actual davant el Pare; i en uni� amb l�Esgl�sia, �s a dir, compartint la seva fe i en comuni� amb tots els membres del Poble de D�u. Aquest punt demanaria ser m�s desenvolupat per donar-ne una visi� m�s completa, per� em sembla que per al nostre cas ja �s suficient el que he dit abans.

I finalment arribem al punt que volia destacar: les paraules �fes teves les tristeses i les alegries, les angoixes i les esperances de tots els homes.� El monjo rep, doncs, la missi� de viure una preg�ria des de la solidaritat universal, m�s enll� fins i tot dels l�mits jur�dics de l�Esgl�sia. Aix� �s part integrant i fonamental de la seva funci� en la comunitat cristiana i en la societat.

�s cert que el monjo se�n va a la solitud, tant si �s per viure com a ermit� com si �s per viure com a cenobita, en comunitat. La solitud de l�ermita o del monestir facilita un �mbit de silenci i de pau que li permet dur a terme un treball asc�tic que passa per la seva integraci� personal �i tamb� comunit�ria en els casos del cenobitisme� i que culmina en la viv�ncia de la pres�ncia de D�u, en la identificaci� amb Jesucrist per viure la filiaci� divina i en la docilitat a l�Esperit que va transformant, transfigurant, l�interior del monjo fins a culminar en la divinitzaci� (en la participaci� de la vida divina). Evidentment, des de la perspectiva cristiana, aquest proc�s no �s exclusiu dels monjos, per� s� que els monjos poden tenir, per do de D�u i per l�experi�ncia viscuda, una funci� de testimonis i de consellers espirituals per als altres.

La solitud o �desert� en qu� viu el monjo facilita el ritme alternat de preg�ria lit�rgica (que fonamentalment �s comunit�ria), de preg�ria personal i de lectura pregada de la Sagrada Escriptura (o �lectio divina�). La solitud facilita el record de D�u, el viure al m�s conscients possibles de la seva pres�ncia en el concret de cada moment, i, per tant, facilita l�atenci� a D�u present en el propi interior, en el si de la comunitat i de la hist�ria. �s en aquest aquesta solitud, en el silenci interior, que un es descobreix habitat, posse�t per D�u.

El monjo �s un buscador apassionat de D�u. El busca per entrar en comuni� amb ell en el di�leg tan particular que ha volgut establir amb la humanitat. Per� el di�leg amb D�u no pot ser una viv�ncia intimista; el monjo ha rebut, tal com he dit, la missi� de ser solidari dels seus germans en la fe y de la humanitat entera en la seva vida de preg�ria. �s el que l�Esgl�sia li confia en el moment de la seva consagraci� mon�stica, en �ntima comuni� amb la preg�ria intercessora de Jesucrist.

3. Alguns testimonis en l��mbit cristi�

En l�era de la globalitzaci� aquesta preg�ria solid�ria pren unes connotacions noves. Perqu� m�s f�cilment coneixem les situacions i les problem�tiques que es donen arreu del m�n. Per aix� el monjo les pot portar a la seva preg�ria d�una manera m�s concreta. De tota manera, el que �s nou �s simplement la coneixen�a m�s �mplia del que viu la humanitat. Per� la solidaritat amb un abast universal, m�s enll� de les fronteres religioses, no �s una cosa nova en la tradici� cristiana. Arrenca del relat b�blic de la creaci� que ensenya que el llinatge hum� forma una unitat (Gn 1, 26-2,25) i, per aix�, en la rica varietat de persones, de cultures i de pobles totes les persones humanes s�n germans. Trobem, tamb�, testimoniada la solidaritat en el Nou Testament; Jes�s d�na la vida per tota la humanitat (Mt 26, 28). I, a partir d�aqu�, en la sol�licitud de sant Pau per totes les persones, en la seva invitaci� a alegrar-se amb els qui estan alegres i a plorar amb els qui ploren (cf. Rm 12, 15) i en la voluntat salvadora de D�u a favor de tota la humanitat (cf. 1Tm 2, 4).

A m�s, la preg�ria cristiana i, amb m�s intensitat encara la mon�stica, utilitza com a base el llibre b�blic dels salms. I, segons l�ensenyament dels Pares, els salms contenen la vida humana en la seva totalitat.

Aquesta preg�ria d�abast universal est�, tamb�, en continu�tat amb els ensenyaments del Pares del monaquisme cristi�, ni que la comprensi� actual del seu pensament pugui tenir uns l�mits m�s amplis dels que tenia en el passat. En una frase c�lebre, Evagri P�ntic fa veure com l�obertura a D�u que suposa la preg�ria �s tamb� obertura als altres, diu: �monjo �s aquell que est� separat de tots i unit a tots� (Cap�tols sobre la preg�ria, 124). �Separat de tots� per la vida que duu en cert sentit al marge del ritme de la societat, sobretot si �s ermit�. Aquesta separaci�, com hem vist abans, li possibilita la preg�ria i el record sovintejat de D�u. Per� la preg�ria adre�ada a D�u, que �s Pare de tota la humanitat, fa sentir unit a tots els altres homes i dones. M�s encara, l�experi�ncia espiritual mostra que com m�s un es d�na a D�u m�s se sent unit a tots els �ssers existents i pot cantar com sant Francesc d�Ass�s: �Lloat siguis, Senyor, per tota criatura� pel germ� sol i la germana aigua,�. per la germana terra, per les herbes, els fruits i les flors de colors� (C�ntic de les criatures). El mateix Evagri escrivia tamb� �benaurat el monjo que veu la salvaci� i el progr�s de tots com si fossin seus� (ibid., 122). I, encara: �benaurat el monjo que considera tots els homes com D�u, despr�s de D�u� (ibid., 121).

M�s a prop nostre, als primers anys del s. XX, sant Silv� del Mont Athos no desitjava altra cosa que pregar pels altres i deia que el monjo que ha arribat als cimals de la humilitat sovint plora i prega per tota la humanitat, pel m�n sencer (cf. Silv� del Mont Athos. Escrits espirituals. Publicacions de l�Abadia de Montserrat , 1982, p.17.50 [El gra de blat, 40]). En l�escola del Pares del monaquisme cristi�, afirma que �pregar pels homes vol dir donar la sang del propi cor�; ho veu com la manera pr�pia que tenen els monjos de servir el m�n. No ho fan tant amb el treball de les seves mans com sobretot amb la seva preg�ria (cf. ib�d., p. 50-51). En aquest amor universal, insisteix en la necessitat de pregar fins pels enemics que ens fan mal. En aquesta preg�ria rau l�amor veritable (cf. ib�d., p. 47).

4. Conclusi�

La preg�ria en nom dels altres i a favor dels altres formen part essencial de la preg�ria dels monjos, i fins de tot creient que ha experimentat l�amor de D�u envers la humanitat. L�era de la globalitzaci�, de la qual estem vivint els comen�aments, possibilita de fer-ho amb m�s coneixement i amb una solidaritat m�s concreta. Perqu� ens fa propers homes i dones de moltes cultures i moltes creences, ens fa properes moltes situacions joioses o doloroses, ens fa con�ixer moltes injust�cies i transgressions contra la dignitat de la persona humana. La globalitzaci� t� molts aspectes positius (com la intercomunicaci� a nivell mundial, la solidaritat amb els problemes i amb les reivindicacions justes, la possibilitat de compartir els aven�os tecnol�gics i cient�fics a favor de la persona humana, l�ajuda m�dica, intel�lectual, econ�mica, etc.; la possibilitat de donar m�s contingut i autoritat a l�ONU com a lloc de debat i de presa de decisions a favor dels grans problemes mundials, la formaci� d�un tribunal internacional que garanteixi els drets humans arreu, etc.). Per� la globalitzaci� t� tamb� molts riscs i perills (la p�rdua de les cultures aut�ctones i de les tradicions bones a favor d�un model �nic basat en el consumisme i l�individualisme, els poder de les multinacionals que tenen com a primacia el guany econ�mic en comptes del respecte a totes les persones i la conservaci� del planeta, i, per tant, la pr�ctica d�un mercat laboral injust, aix� com la capacitat d�influ�ncia sobre les decisions dels governs per tal que siguin favorables als seus interessos; el deixar en poques mans les fonts internacionals d�informaci� i la propietat dels mitjans de comunicaci�; els problemes que planteja la immigraci� fruit de les situacions dram�tiques de pobresa de molts pa�sos, amb el desarrelament familiar i cultural que implica i les dificultats d�inserci� en un nou context amb el perill de crear ghettos i bosses de pobresa i marginaci� en els pa�sos m�s rics, etc., etc.).

S�n problemes molt seriosos i de no f�cil soluci�. I el monjo els ha de portar en la seva preg�ria i dir, quan cal una paraula il�luminadora. Perqu� tot el que s�esdev� en el m�n no pot deixar indiferent el seu cor. L�era de la globalitzaci� ens fa m�s f�cil, ni que el monjo no tingui necessitat d�estar al cas de l��ltima not�cia, d�adorar i donar gr�cies unit a moltes homes i dones de creients; i tamb� de fer-ho en nom dels qui no s�adrecen a D�u. I permet, tamb�, conscient de tots aquests problemes, d�intercedir a favor de tots els qui els pateixen, tant si s�n creients com si no ho s�n. El monjo, en la seva solitud, ha de tenir un cor prou dilatat perqu� hi c�piga el m�n sencer, amb una actitud de respecte per totes les persones i per totes les seves conviccions i alhora de ser profeta indicant els camins que poden portar a un m�n m�s just i fratern.

La preg�ria feta amb un cor humil crea harmonia amb les altres persones. Per aix�, com m�s homes i dones de preg�ria humil hi hagi en el m�n, m�s possible ser� la reconciliaci�, el di�leg i el treball per la pau. I m�s ens disposarem a acollir el do d�una humanitat reconciliada i fraterna que D�u ens vol fer.

Des d�aquesta visi� global, doncs, cal viure la preg�ria que �s �un impuls del cor, una mirada senzilla vers el cel, un crit de reconeixement i d�amor tant quan un viu al mig de la prova com quan viu en la joia� (Sta. Teresa de l�Infant Jes�s, Manuscrits autobiogr�fics, C 25r).