El  mes  d’abril  passat  van  arribar a l’aeroport de Fiumicino 125 nous  refugiats  provinents  del  Líban gràcies als corredors humanitaris  impulsats  per  la  Comunitat de Sant’Egidio, juntament amb la Federació de les Esglésies Evangèliques d’Itàlia i la Mesa Valdense. Des del febrer del 2016 ja han arribat  a  Itàlia  de  manera  segura  i  legal més de 800 persones. Pròximament s’obrirà el corredor amb França.En un moment en què Europa, per motius també electorals, assisteix a una instrumentalització política del fenomen de la immigració, aquesta proposta innovadora  i  replicable  constitueix  una esperança.  És  possible  un  model  alternatiu  per  acollir  i  integrar  homes  i  dones  que,  en  cas  contrari, serien víctimes de traficants de  persones  (famílies  amb  nens,  dones  soles,  gent  gran,  malalts  i persones discapacitades).Els corredors humanitaris afavoreixen una connexió  entre  la  societat  civil  i les institucions i s’aprofiten de les energies i infraestructures que ja existeixen. Els corredors no només disminueixen la despesa a l’administració sinó que suposen un gran estalvi per als refugiats que poden invertir (en el seu futur) els diners que haurien destinat a traficants i màfies. Però, sobretot, els corredors humanitaris permeten salvar milers  de  vides  que  s’ofeguen  al Mediterrani o queden paral·litzades als camps de refugiats. El papa Francesc,  parlant  de  la  crisi  dels refugiats a l’entrevista que va concedir al diari El País , va subratllar la  integració  com  un  dels  punts forts  dels  «corredors  humanitaris»:  «El  problema  és  aleshores: salvament urgent sí, som-hi tots. Segon: rebre, acollir el millor possible. Després, integrar. Integrar.» És el gran desafiament. I mentre les institucions acullen, les comunitats són les que juguen un paper determinant en la integració.

La petita Fatah va arribar a Roma el mes d’abril del 2015 des de Lesbos  juntament  amb  el  papa Francesc. A Roma va començar a anar a l’escola. Els primers dies dibuixava bombes i cases destruïdes, hi predominava el color negre. No cal ser psicòleg per comprendre el trauma d’aquests nens. Tres mesos després el papa Francesc va convidar un grup de refugiats a dinar, també hi havia la Fatah. Vam triar uns quants dibuixos que havia fet per poder-los regalar al Papa. Quan  els  va  veure  (cases  destruïdes,  colors  foscos)  va  fer  un  crit: «No, no els he fet jo!» En va fer de nous: cases, flors, pare i mare, els amics. Va desaparèixer el negre i van guanyar espai el groc, el verd i el vermell. En tres mesos, amb una bona integració, la seva vida havia canviat radicalment.