Quan va esclatar la guerra a Síria, Diana Tchamitchian estudiava Arquitectura. «Veia les notícies per televisió mentre preparava el projecte de final de carrera. Moltes parts de Síria estaven en flames, però Alep semblava el lloc més segur.» Es va graduar primera de la seva classe, va obtenir una feina com a professora i esperava una beca per fer un doctorat i un màster. Ara, amb 27 anys, Diana Tchamitchian viu refugiada a Barcelona. Va venir amb la seva germana petita, Marina, de 25 anys. Fa un curs de monitora de temps de lleure per a joves i nens alhora que col·labora amb la Comunitat de Sant’Egidio. Ajudar els pobres, diu ella, li guareix la ferida profunda per haver deixat el seu país i la seva família. Diana Tchamitchian és un dels testimonis en la celebració de Santa Maria del Mar del 19 de novembre a les 18 h. La Comunitat de Sant’Egidio acull actualment uns 150 refugiats sirians.

Com va canviar-li la vida a Alep arran de la guerra?

Quan el foc va arribar a Alep, la por constant per la meva vida i la de tots els qui estimava em consumia. Amb cada estrèpit per la detonació d’una bomba, m’aturava un segon per assegurar-me que encara estava viva i després començava a trucar els meus amics per saber si estaven bé. No hi havia somnis de demà ni futur. Durant cinc anys vaig anar cada dia a la feina i hi arribava viva amb l’única protecció celestial de Déu i del meu àngel de la guarda. Amb l’increment d’estudiants i la educció dels membres del personal, i amb l’adaptació que es va haver de fer a causa de la guerra, les classes ja no es van poder impartir. La part més dura, però, és quan es neguen els drets humans més simples: aigua, llum, electricitat, internet, calefacció i molts cops el menjar. La vida va passar d’una felicitat en curs a una mena d’espera. Només sobrevius dia a dia i la mort esdevé visitant habitual.

Com i quan van poder marxar d’Alep i arribar a Barcelona?

Fa tres anys va haver-hi un setge terrible al voltant d’Alep, un dels molts que van seguir. Però quan es va obrir la primera ruta segura als civils, la meva família va marxar de la ciutat amb cotxe, però no tots junts, perquè mai no saps què pot passar. Ens vam establir a la costa siriana i fins ara la meva família hi viu. Venir a Barcelona va ser una decisió que vaig prendre perquè no hi havia cap futur a l’horitzó. Per sort un familiar nostre era a Barcelona i podia acollir-nos i ajudar-nos després que se’ns haguessin tancat totes les portes: cap país no volia ajudar un sirià ni tan sols acceptar-lo. El meu oncle em va ajudar a mi i a la meva germana per arribar a Barcelona de manera segura amb avió, on vam començar els tràmits per demanar asil.

Quina és l’esperança per a Síria i per a la seva ciutat?

El dolor de deixar el país i els meus éssers estimats encara el tinc present al cor. Tot el que ara puc fer és tenir esperança. Espero que arribarà un dia en el qual el valor d’una vida humana prevaldrà per sobre dels diners i de la cobdícia política. Sé que potser és un somni de nens, però als ulls de Déu no hi ha res impossible i sense esperança no té sentit la nostra existència. Espero que la gent trobi un altre cop la pau i pugui tornar a somriure. Els nens que han nascut durant la guerra i que no coneixen res més que la por i la mort podran conèixer la bella Síria real. Seran capaços de somiar. L’hivern serà el temps per aprendre i jugar amb la neu, i no per congelar-te sense un sostre que t’aixoplugui. Espero que la gent torni a dir «Uau!» quan senti el nom d’Alep i no «Quina tristesa!».

Com l’ajuda la fe en els moments difícils?

Al principi va ser molt dur per a la meva germana i per a mi acceptar que ens diguessin refugiades. Sentia com si estiguéssim perdent el nostre orgull com a sirians si ho acceptàvem. Però ara ho veiem com una oportunitat. L’acceptació de la gent d’Espanya és un gran ajuda. Sempre som benvingudes amb un somriure i una abraçada. Ens deien que Europa era un continent fred, però ara creiem que la gent d’aquest país té el cor càlid. Ser un refugiat vol dir començar de zero: nova terra, nou idioma, o dos en el nostre cas, noves persones, nova cultura, buscar educació i feina. És com tornar a començar la teva vida en un llibre amb les pàgines en blanc amb nous somnis. Res no és fàcil, però el meu pare diu que mai no s’han de veure les dificultats com a pedres en el camí, sinó com a oportunitats per superar i aprendre coses noves. Amb el temps hem guanyat nous amics i una nova família, la de la Comunitat de Sant’Egidio. Ara no em sento mai sola, que és el pitjor sentiment de tots. Tinc fe i força en el Seu amor per tots nosaltres i aquesta és l’ajuda més gran que demano.